Coda – II Biennal d'Arquitectura Jove de Catalunya

La nostra generació ha crescut i exercit en un paisatge de crisis encadenades: climàtica, social, econòmica. Anys de precarització sostinguda han convertit la idea de final imminent —col·lapse o esgotament de models— en un lloc comú. Però, i si aquest final ja ha succeït? I si ja l’habitem?

Lluny de ser un punt de tancament, el final es manifesta com una condició persistent, una atmosfera densa que desactiva la promesa de progrés lineal. Una condició que ens travessa, un hiperobjecte que es desborda en el present.

Immersos en aquest context, ens enfrontem a les ruïnes —materials i simbòliques— d’allò que vam construir pensant que duraria per sempre. Aquestes ruïnes es revelen com a fruit de les arquitectures hegemòniques i les seves estratègies per fer front al col·lapse. Estratègies que no han estat sinó intents de contenció, perllongant la inèrcia de models esgotats.

Davant això, l’única opció que ens queda és implicar-nos en la complexitat del present. No esperar un després, habitar els intersticis.

L’arquitectura no pot continuar mirant cap a un altre costat. Urgeix una pràctica que reconegui les arquitectures fallides, inacabades o obsoletes com a part activa del paisatge. Integrar aquesta ruïna moderna no des d’un prisma nostàlgic, sinó com a context material. No partim de zero, sinó d’una sèrie de capes, d’imaginaris, de realitats socials, d’infraestructures preexistents.

Referenciant la figura musical de la coda —un final independent que es reescriu a si mateix, que es reitera, que es deforma sota les seves pròpies regles—, reclamem un final no com a clausura, sinó com a llindar. Un gest que s’articula a partir de marcs heretats i els transforma en possibilitat. Si bé cada època ha fet front al seu propi col·lapse projectant en ell els seus desitjos i pors —no com a mer fatalisme sinó com a condició inherent a altres començaments—, aquesta coda no és una promesa utòpica, sinó una pràctica situada en el present.

La II Biennal d’Arquitectura Jove de Catalunya és precisament això, una reapropiació del final com a espai d’autonomia, d’assaig, de desig. Una celebració com a forma de resistència activa. Perquè celebrar és sostenir i defensar la possibilitat del col·lectiu, fins i tot en temps d’incertesa. És afirmar que una altra pràctica és possible: múltiple, situada i transversal. Una pràctica que troba agència fins i tot en els marges, que no es resigna, que reconeix potència en l’inestable.



ENG

Our generation has grown up and practiced within a landscape of intertwined crises: climate, social, and economic. Years of sustained precariousness have turned the idea of an imminent end —collapse or exhaustion of models— into a commonplace. But what if that end has already happened? What if we are already living it?

Far from being a closing point, the end manifests as a persistent condition, a dense atmosphere that deactivates the promise of linear progress. A condition that permeates us, a hyperobject overflowing in the present.

Immersed in this context, we face the ruins —both material and symbolic— of what we once built thinking it would last forever. These ruins reveal themselves as the product of hegemonic architectures and their strategies to confront collapse. Strategies that have been nothing but attempts at containment, prolonging the inertia of exhausted models.

In the face of this, the only option left is to engage with the complexity of the present. Not to wait for an after, but to inhabit the interstices.

Architecture can no longer look the other way. An urgent practice is needed that recognizes failed, unfinished, or obsolete architectures as active parts of the landscape. To integrate this modern ruin not through a nostalgic lens, but as material context. We do not start from zero, but from a series of layers, imaginaries, social realities, and infrastructures that persist.

Referencing the musical figure of the coda —an independent ending that rewrites itself, that reiterates, that deforms under its own rules— we claim an ending not as closure, but as a threshold. A gesture that is articulated from inherited frameworks and transforms them into possibility. Although every era has faced its own collapse by projecting onto it its desires and fears —not as mere fatalism, but as a condition inherent to other beginnings— this coda is not a utopian promise, but a practice situated in the present.

The II Biennal d’Arquitectura Jove de Catalunya is precisely that: a reappropriation of the end as a space of autonomy, experimentation, and desire. A celebration as a form of active resistance. Because to celebrate is to sustain and defend the possibility of the collective, even in times of uncertainty. It is to affirm that another practice is possible: multiple, situated, and transversal. A practice that finds agency even at the margins, that refuses resignation, and that recognizes potential in instability.